#In Summary: * Two things: firstly, spent an hour this morning at yard work, did some light trimming on the front lawn, looks much better out there now and the work didn't wipe me out; and secondly, I've cancelled my NFL subscription. Their broadcast product no longer interests me. They're Much More oriented toward gambling than the game of football. All I want is good play-by-play game coverage, and I can usually find that for free for most games after doing a little scouting around on the Internet.

Prayers, etc.: * I have a daily prayer regimen I try to follow throughout the day from early morning, as soon as I roll out of bed, until head hits pillow at night.

Health Metrics: * bw= 225.53 lbs. * bp= 139/81 (70)

Exercise: * morning stretches, balance exercises, kegel pelvic floor exercises, half squats, calf raises, wall push-ups, BP breathing exercises, pilates

Diet: * 06:30 – 1 peanut butter sandwich * 11:30 – chicken lasagna * 12:45 – 1 fresh orange * 16:30 – sponge cake

Activities, Chores, etc.: * 03:30 – listen to local news talk radio * 04:15 – bank accounts activity monitored * 04:45 – read, write, pray, follow news reports from various sources, surf the socials, nap * 09:00 to 10:00 – yard work, lightly trim front yard * 10:20 – watching Good Morning Football * 12:30 – watch old game shows and eat lunch at home with Sylvia * 15:00 – listening to the Countdown to Kickoff Show on Steelers Nation Radio ahead of tonight's preseason NFL game, Steelers vs Jets

Chess: * 11:00 – moved in all pending CC games

By the time sentencing came, I had already spent three months in jail.

Three months with nothing but time to think about how my life had ended up here.

Three months replaying every message, every moment, every decision that somehow led to this courtroom.

But nothing prepared me for hearing him speak.

When the judge asked if he wanted to say anything, he stood up and began describing someone who he had created in his mind.

He said he was afraid of me.

He said he didn’t feel safe if I was released.

He talked about me like I was violent, unstable, someone who had ruined his life.

At one point he started to cry.

I sat there stunned, listening to the man I had spent twenty years loving paint a picture of me that simply wasn’t true.

The woman he was describing wasn’t the person who had built a life with him.

She wasn’t the mother of his child.

She wasn’t the woman who had spent months trying to understand why he had disappeared without a word.

She was someone else entirely.

A character in a story he needed the judge to believe.

And as I listened, something inside me shifted.

For months I had been trying to understand him.

Trying to explain his behavior. Trying to find a reason that made sense of the silence, the accusations, the way everything had turned against me.

But sitting in that courtroom, hearing him speak, I realized something I had been avoiding.

This wasn’t confusion. It wasn’t misunderstanding. It was intentional.

The story he was telling protected him.

If I was the unstable, dangerous ex, then he didn’t have to explain anything else.

Not the affair. Not the silence. Not the manipulation. Not the choices he had made.

In that moment, I wasn’t seeing the man I thought I loved.

I was seeing the man he actually was.

And that realization hurt more than anything that had happened before.

Because the person I had spent years defending didn’t exist in that courtroom.

The man standing there had already decided who I would be in his story.

And no matter how many lies he said that day, one truth finally became clear to me.

The woman he described in that courtroom wasn’t me.

And maybe, for the first time in a long time, I didn’t need him to see the difference.

REFLECTION

THAT DAY TAUGHT ME THE TRUTH, IS NOT ALWAYS FOUND IN WHAT PEOPLE SAY.

SOMETIMES IT REVEALS ITSELF THROUGH WHAT THEY ARE WILLING TO DO.

I COULDN’T CONTROL THE VERSION OF ME. HE PRESENTED IN THE COURTROOM.

I COULDN’T FORCE HIM TO ACKNOWLEDGE THE YEARS WE HAD SHARED OR THE WOMAN I KNEW MYSELF TO BE.

BUT I COULD STOP LOOKING TO HIM FOR CONFIRMATION OF MY OWN REALITY.

THE JUDGE HELD MY IMMEDIATE FUTURE IN HIS HANDS, BUT MY IDENTITY WAS STILL MINE.

I DIDN’T LEAVE THE COURTROOM HEALED OR FREE FROM FEAR.

I LEFT WITH SOMETHING SMALLER QUIETER, AND PERHAPS MORE IMPORTANT.

THE UNDERSTANDING THAT HIS STORY ABOUT ME DID NOT HAVE TO BECOME THE STORY I TOLD ABOUT MYSELF.

THAT DAY MARKED THE END OF ONE CHAPTER.

NOT BECAUSE THE PAIN WAS OVER, BUT BECAUSE I HAD FINALLY STOPPED, ASKING THE PERSON WHO WOUNDED ME TO EXPLAIN WHO I WAS.

(NEXT – CHAPTER 15: HOLLOW)

A Benediction in Christ

Sound out the early years Be humbled by God This is His Grand Season Fear not any judge, but In hand keep session- The care of others truly Be supplicants of joy Raise tidings to Heaven Reap the later harvest- And sow in yearly time At attire, be in grace These are tenets of the EU- Your days and the world Rolling up maps of your neighbour- Let him in.

The kindness and longsuffering of Women- In war and peace, recognize and relieve

Peace to all animals, shepherds, and life in the seas.

Forgive others- And be just in your decisions Lend Heaven to all.

Pray against war, and serve victims as if royalty. Be well and steadfast, humble, and true,

We pray in Christ Jesus,

Amen

OpenBSD

How I’ve grown Layers of travel to each quantum bit In parity,- a desk drawer Lighting chances to be fate,- I love what I have found Nothing to censor and I believe- The surest bet is OpenBSD Waves of cool choices like time,- Nothing to expend- Taking the reins that we will be together Horses drawn and the wheel ready I want on that USB The Romans were here and stole our code Ready-made stuff Thoroughly imbued what’s important Home for the living- Having bettered our world- to join.

Thank you for singing for me. Thank you for taking me to the rocks so I remember where I am from. Thank you for making me jewelry. Thank you for seeing the light in me and for seeing beyond what I saw in myself. Thank you for telling me that. Thank you for trusting me despite how little we know about each other in earthly ways. Thank you for sharing your wisdom with me. Now go home to the rocks where there’s nothing but peace, love, and music. I hope you get to relax. I hope they see you for who you are. I hope you sing again.

Stop me if you’ve seen this one before. A big old house, Victorian, ideally, with too many rooms on too many floors, and loads of dark wood paneling. Faint eerie sounds and brief glimpses of vague unsettling shapes. Lights and electrical devices that flash or fail at the most inconvenient times. Objects that move or morph without visible causality. Poorly lit spaces that suddenly and randomly require dozens of lit candles. Artifacts or personal items that go missing only to reappear later in other spaces inexplicably. A priest, psychic, or some other spiritual medium as witness or guide. A jump scare every 8 minutes or so.

These are just some elements of the often formulaic production of a typical horror movie these days, filled with pastiche and tropes. Taken together, they can be entertaining in the same way a haunted house at a local carnival can. But some will likely confuse their entertainment with reality and mistakenly believe or imagine that what they see on their screen accurately portrays real experiences with the liminal, uncanny, or anomalous.

Now, granted, what people consume as entertainment should never be confused for reality, even when ambiguous claims are sometimes made stating a work is based on “actual” or “true events.” Horror films are not documentaries, and they don’t purport to be, although some documentaries can be horrific and terrifying. Yet, I’ve come to feel that confusing or conflating such things with someone’s actual lived experience doesn’t do anyone any good. If anything, it harms.

And that leaves me with a sense of grief mixed with frustration.

---

There’s a kind of desecration at work when the entertainment industry, or any industry, actively works to exploit the experiences of others’ inner lives where phenomenological encounters are reduced to quick audience shrieks, graphic spectacle, and the all-too-consumable “creepy” aesthetics in the way that something sacred and profound is cheapened when it becomes a commodified product. Pimping spirituality should feel icky because it is not a victimless crime. The harm is that those who have experienced the uncanny and anomalous become invisible—even irrelevant. And the lifeless derivative shell becomes accepted knowledge and mindset for the masses to devour and inhabit. A poor artifice of lived inner experience. An illusion of truth.

The non-material deserves just as much serious attention as the material. Subjective experience deserves rigorous, multidimensional engagement rather than the petty scoff that accompanies easy dismissal. Modern society’s reflex to pathologize, religionize, trivialize, or force such experiences into reductive binaries such as “either it’s scientifically validated, or it’s nonsense” is a failure of the imagination and a failure of a basic understanding of the human condition. It forecloses the possibility that reality might be stranger, more complex, layered, and nuanced than what consensus allows. The result is isolation for people with unusual experiences.

But I’m not someone who demands everyone share my ontology, cosmology, and point of view. My objections against the entertainment industry and pop culture regarding the uncanny aren’t that either one gets the metaphysics wrong, though they generally do. Rather, it’s that these are the dominant modes of representation, whether it’s horror, parody, New Age commodification, mega church evangelism, clinical reductivism, etc. They all share a refusal to simply sit with and listen to anomalous experiences on their own terms without defensiveness, diagnoses, or dismissiveness. By avoiding, deflecting, or outright denying the unusual experiences of others, we cater to the popular consumption of ideas that misrepresent what may be a key, critical facet of our reality and existence. Such reframes do a disservice to individual experiences and humanity as a whole.

---

We need, then, some kind of middle ground between these competing extremes, especially in this age of willful ignorance and systemic mass media manipulation and deception. I’m not suggesting compromise. I’m suggesting active listening and openness to what we may not agree with or can't easily categorize, without rushing to judgment, reflexive explanation, or mining for entertainment fodder.

There’s no way pop culture will do this kind of work. It has evolved for a different purpose entirely and cannot be commandeered to do otherwise. But for those of us who have slipped into, or even past, liminality and remember what we’ve seen, heard, touched, and felt, we can at least refuse to participate in the further flattening of our reality. We can unapologetically hold our truth in the face of those who would rob us of our dignity. And we do that by keeping our hands, minds, and hearts open.

So by all means, let’s enjoy the next horror flick. But when we do, maybe ask ourselves if our own lived experience might have just become someone else’s entertainment.

— Dalton d'Arcadia

Winter in August. A turtle dove sings alone

#haiku

Parlar de política és parlar de poder. Això pot semblar una perogrullada per a alguns, però la polisèmia de la paraula “política”, que a més està plena de matisos, pot portar a greus malentesos.

En primer lloc, de quina política estem parlant? En este cas, entenem per política l'activitat destinada a la presa de decisions col·lectives, és a dir, la gestió de conflictes. Sabem que el conflicte és inherent a les societats humanes, per la qual cosa ha de ser considerat com un fenomen natural dins d'estes.

Un esbós de marc conceptual

En este context, atès que el sorgiment de conflictes sembla inevitable, sorgeix una incertesa respecte al futur. Dit d'una altra manera, si en qualsevol moment poden aparèixer problemes de convivència social, l'statu quo no pot romandre immòbil ni invariable. El conflicte, o l'amenaça d'este, genera canvis en les circumstàncies, la qual cosa fa necessari bregar amb noves condicions.

Per a establir la relació entre esta definició de política i el poder, cal aclarir també què entenem per poder. Dins del context polític, el poder té dos elements clau: l'autoritat, és a dir, la capacitat de garantir l'obediència, i la legitimitat, que és l'acceptació d'este poder per part de la comunitat. En el context actual, la política es fa des de o a través de l'Estat(1) i este és el que exercix el poder; per a això fa ús del monopoli de violència per a exercir la seua autoritat i de l'estructura democràtica, en les seues distintes formes, per a omplir-se de legitimitat.

Un exemple típic de la relació entre poder i política es troba en l'educació primària. Hi ha un consens social, ja siga implícit o explícit, que l'educació primària és tant un dret com una obligació. Per tant, els xiquets fins a certa edat han d'assistir obligatòriament a un centre educatiu per a ser instruïts. Fins i tot si això va en contra de la voluntat del menor o dels seus pares. A l'Estat espanyol és el Ministeri d'Educació i Formació Professional el responsable de dissenyar el currículum que dicta els continguts d'eixe aprenentatge forçós.

El cas valencià

Moltes regions del món, com és el cas de França, busquen eliminar qualsevol llengua distinta de l'oficial per a així crear una identitat homogènia a l'Estat que legitime el seu territori com a unitat política inalterable. Per sort, a Espanya estes llengües gaudixen de l'estatus de cooficials, és a dir, són llengües que han de tindre el mateix rang d'oficialitat que el castellà dins del territori regional. Reprenent el currículum educatiu, això introduïx un component lingüístic en la gestió educativa. No tot el currículum escolar està redactat per l'Estat central, sinó que se cedix certa competència als organismes regionals de les diferents comunitats autònomes. La decisió de quina llengua i en quina proporció s'ensenya durant l'etapa primària de l'educació en cada regió és un reflex directe de la intervenció del poder polític en la gestió d'este conflicte.

Un cas especialment interessant és el del País Valencià, on en l'educació primària s'ensenyen dos llengües: el castellà i el català. En esta regió, hi ha una legitimitat tradicional perquè els xiquets aprenguen català, ja que és una llengua d'arrelament històric i ús habitual en gran part del territori. Al mateix temps, en estar esta comunitat dins de l'Estat espanyol, també hi ha una justificació legal-racional perquè tots els xiquets aprenguen castellà. S'ha generat una situació de bilingüisme territorial que ha sigut i continua sent font de fortes tensions socials i un camp de batalla polític. La qual cosa el convertix en un exemple rellevant per a esta anàlisi.

Extensió del Valencià a la Comunitat Valenciana. font: Joan M. Borràs (ebrenc), CC BY-SA 2.5, via Wikimedia Commons.

No només això, sinó que hi ha una peculiaritat més dins de València: no tot el seu territori és de tradició catalanoparlant. En algunes zones, històricament, mai no s'ha parlat esta llengua. A pesar d'això, la Llei 4/2018 aprovada per la Generalitat Valenciana, establix un mínim d'hores d'ensenyament en valencià. Això implica que en àrees on mai no s'ha utilitzat esta llengua de forma habitual els estudiants han d'aprendre-la indefugiblement.

La legitimitat en este cas és més difusa, no es pot justificar en la tradició. El que sí que hi ha és l'autoritat de la Generalitat, pels poders conferits per part de l'Estat, per a dur-ho a terme i imposar este currículum a les escoles. Este procés reflectix l'exercici de poder polític a través de la regulació educativa i l'autoritat per a imposar decisions que afecten la població.

La imposició en este cas sembla un projecte a llarg termini: un intent de crear eixa homogeneïtat lingüística —d'inspiració francesa— en tot el territori, que dote de cohesió identitària i que, amb el temps, genere acceptació i, amb ella, legitimitat.

El canvi de govern i la consulta a les famílies

Tanmateix, amb el canvi de govern hi va haver un canvi en la política lingüística. Ara ja no hi ha “mínims”. No obstant això, si amb la llei anterior podíem vore la capacitat d'imposició del regulador, ara podem vore l'ús de la democràcia com a legitimador per a, una vegada atorgada eixa legitimitat, exercir el seu projecte polític amb independència del desig de cada centre i família.

Em referisc a la famosa consulta a les famílies, que va ser una votació en la qual es demanava als tutors dels alumnes votar quina llengua serà aquella en la qual s'impartiran les classes, si castellà o valencià. Com avançava, això tan sols és un legitimador perquè, en la pràctica, instituts amb majoria de vots a favor d'usar el valencià com a llengua vehicular van continuar fent les classes en castellà.

I altres assignatures?

Per a contextualitzar millor la naturalesa del poder polític en l'àmbit educatiu, resulta il·lustratiu comparar esta situació amb la regulació de l'assignatura de religió. D'acord amb el Reial Decret 243/2022 (encara que açò es manté de lleis anteriors), al principi del curs s'ha de donar l'opció a les famílies de cursar o no l'assignatura de religió. En el cas que una sola família en tot el centre trie cursar religió, es fixa l'obligació de l'institut de garantir que l'alumne podrà assistir a la dita assignatura.

Esta comparació revela una asimetria significativa en l'exercici del poder polític: mentre que la demanda lingüística expressada democràticament per una majoria de famílies pot ser ignorada en la pràctica, la demanda religiosa d'una sola família genera una obligació indefugible per al centre. Així mateix, la fixació del currículum de religió no corre a càrrec de l'institut, ni de la Generalitat, ni tan sols de l'Estat central: és la pròpia confessió catòlica qui decidix els continguts d'esta. El contingut de l'assignatura Valencià no el decidix una autoritat lingüística o filològica, sinó que és marcat per la Generalitat Valenciana, la qual cosa ha propiciat l'aparició de nous conflictes.

Conclusions

L'anàlisi del cas valencià ens permet observar com el poder polític es manifesta en la regulació educativa a través de distints mecanismes: la imposició normativa, la consulta democràtica com a font de legitimitat i l'aplicació selectiva dels resultats de la dita consulta. La comparació amb l'assignatura de religió revela, a més, que l'autoritat i la legitimitat no operen de manera homogènia, sinó que es despleguen de forma diferenciada segons els interessos en joc.

El conflicte lingüístic valencià, lluny de ser una simple disputa educativa, constituïx un exemple paradigmàtic de com el poder polític gestiona —o deixa de gestionar— les tensions inherents a tota societat plural.

---

1 – Use ací la concepció weberiana de l'Estat com a conjunt de persones que exercix la dominació sobre altres persones mitjançant la violència legítima. Es troba desenvolupada en diversos dels seus llibres. Molt explícit al respecte és El polític i el científic.

#Articles